Els temps moderns

Virginia Tech

tempsmoderns — Fri, 20 Apr 2007 10:00:34 +0000

Hi ha dies que hom se sent perplex davant actuacions d’integrants de la nostra mateixa espècie animal. La matança de 32 persones a la universitat de Virginia Tech, no ens deixa ni ens pot deixar indiferents, i és que la vida d’una persona és el seu valor més preuat. Aquesta tragèdia sense sentit ha deixat estorat mig món, incapaç d’explicar les raons que poden motivar un jove a disparar indiscriminadament a d’altres persones. Cho Seung-Hui és el responsable de tota aquesta barbàrie, un altre “mass murdered” (assassí de masses) que ha sorgit a les terres americanes.

[@more@]

Els joves estudiants de la Universitat Tecnològica de Virgínia s’aixecaven el passat 16 d’abril amb la notícia que s’estava produint un tiroteig a la seva facultat, ben mirat, només es van assabentar de la nova els que van consultar el seu correu electrònic, sembla ridícul (no tothom mira el seu correu a primera hora del matí), però és cert. Aquest va ser el mitjà utilitzat per informar als i a les estudiants dels successos que s’estaven produint. De bon principi les autoritats van qualificar el succés com a quelcom puntual i aïllat, ningú va detenir a cap persona després dels primers trets, ni tampoc es va donar cap senyal d’alarma.

A les set del matí es van produir els primers trets, tres hores més tard la xifra de morts ja era de 32 persones (33 amb el suïcidi del botxí). 21 persones van morir, perquè simplement la Universitat, en aquestes tres hores, no va fer res per evitar-ho. 32 persones que no tenen cap culpa del deliri descontrolat no tan sols de Cho, si no dels que deixen que qualsevol persona pugui tenir una arma als EEUU. 32 persones de diferents colors de pell i classes socials, en les que trobem tant estudiants com professors, que ara estan morts, i el delicte dels quals només fou el d’acudir a les seves obligacions diàries. S’és més segur amb armes? Ans al contrari, les armes només porten més perill.

Cho, en el interval dels dos tiroteigs, va enviar un paquet amb fotos, vídeos i escrits a la cadena de televisió NBC. En el vídeo que contenia el paquet, l’estudiant de Filologia Anglesa explica d’aquesta manera el seus motius per a perpetrar la seva acció: "Heu tingut cent mil milions d’oportunitats i maneres d’evitar l’ocorregut avui, però heu decidit derramar la meva sang. M’heu acorralat en una cantonada i m’heu deixat sols una opció. La decisió va ser vostra. Ara teniu sang en les vostres mans que mai podreu rentar (..) Podria haver partit, podria haver marxat. Però no, no marxaré. això no és per a mi". Segons la NBC, el paquet contenia també un manifest d’unes 1.800 paraules, en les que, entre d’altres, l’assasí critica l’església catòlica.

Els tiroteigs en la Universitat Tecnològica de Virgínia ocorrien quatre dies abans de complir-se el vuitè aniversari de la matança de l’escola secundaria de Columbine, a l’estat de Colorado. En aquella ocasió, dos estudiants que havien planificat el seu atac durant mesos mataren a 12 alumnes i a un professor, abans de suïcidar-se.

El succeït a Columbine, que no era ni el primer ni l’últim succés d’aquest tipus, no va ser envà, sinó que traslladà al debat públic la facilitat amb la que es podia aconseguir una arma de foc als Estats Units d’America, i per tant, amb la facilitat que es podien perpetra aquest tipus de fets. Tot i això, els successius governs americans i l’associació nacional del rifle no van prendre cap mesura per impedir-ho. Als EEUU només cal ser major d’edat per a poder tenir un arma. Tant debò aquesta nova massacre tampoc sigui envà, i d’una vegada per totes faci reaccionar a la societat i als polítics americans.

Armes si o armes no? Aquest és l’etern dilema a Amèrica del nord. En un país lliure com els EUA, on la Constitució permet als ciutadans portar armes, la seva llibertat comença a minvar. L’argument donat per les persones que defensen una població armada és incongruent. No és veritat que hom estigui més segur amb un arma a la seva butxaca, sobretot si les persones que t’envolten també les tenen. És el peix que es mossega la cua. La facilitat amb la que hom pot aconseguir un arma és patètica, només cal ser major d’edat i l’únic límit és el d’adquirir una al mes. Amb aquesta facilitat, les armes poden acabar en mans perilloses, o simplement en persones que decideixin finalitzar una típica discussió quotidiana amb trets i no en una simple baralla dialèctica com succeeix en els països veritablement civilitzats. No ens enganyem, els Estats Units poden anar en la capitania de moltes coses, malgrat això, en coses de civisme i de drets personals van en la cua del món.

Amb les armes no s’hi juga, tan debò els xinesos no les agüessin inventat mai (ho van fer en la batalla de Kuang Fen en el 1231).

Si voleu llegir més sobre la matança de Virginia Tech premeu l’enllaç.
Si voleu veure el vídeo mostrat a NBC, podeu punxar sobre l’enllaç de 20minutos.
I, evidentment, sempre hi ha qui pensa que, en comptes de regularitzar l’accés a les armes de foc, el que cal, és distribuir-les encara més lliurement (Si trobeu que l’article és massa llarg, aneu directament al cinquè paràgraf).

Vídeos:

El primer vídeo és del telenotícies de La Sexta, del 18 d’abril de 2007.
El segon vídeo és de la pel·lícula de Michael Moore “Bowling for Columbine”.
El tercer vídeo és del telenotícies de Cuatro, del 18 d’abril del 2007.

Imatge extreta de yotophoto.com

TVE: “Tengo una pregunta para usted señor Rajoy”

tempsmoderns — Fri, 20 Apr 2007 08:30:17 +0000

Al programa d’ahir de TVE1 "Tengo una pregunta para usted”, el senyor Rajoy va dir no haver vist banderes preconstitucionals (les del pollastre, el yugo y las felchas i demés soplapollades franquistes) a les manifestacions on havia assistit (una bona colla darrerament).

Els temps moderns sent fidel al seu esperit d’anàlisi del món actual, vol mostrar-li al senyor Rajoy algunes de les imatges que no ha degut (o no ha volgut, o ha ignorat) veure.

[@more@]

A més, el gust per alguns dirigents del PP per aquestes insígnies es va demostrar al mundial d’Alemanya.

Igualment, i abans que se m’acusi de sectari, properament faré un post comparant l’actuació de Zapatero i la de Rajoy en el mateix programa.

Imatges extretes de manifestometro.blogspot.com, dels dies 25 de novembre de 2006, 3 de Febrer de 2007 i 10 de març del mateix any.

Novetats: reprenem l’actualització del bloc

tempsmoderns — Fri, 20 Apr 2007 08:09:01 +0000

Després d’uns dies que ens em pres, passada la setmana Santa, per agafar-nos unes petites vacances al llarg de les quals no em actualitzat, tornarem a fer-ho amb una certa regularitat.

Disculpeu el que no us haguem avisat, però no era la nostra intenció estar tants dies sense publicar cap notícia. Tot i això, em estat treballant per millorar el bloc i la seva accessibilitat (per exemple, ja disposem de domini propi: www.tempsmoderns.org).

A més, ja us podem dir que, al llarg de l’estiu, s’incorporaran nous col·laboradors i noves col·laboradores.

Moltes gràcies per restar fidels a Els temps moderns.

[@more@]

ERC i l’autodeterminació

tempsmoderns — Mon, 09 Apr 2007 08:00:14 +0000

Seguint amb la tònica d’aquest pont, avui us faig una entrada light per quan torneu de celebrar la mona o, si no hi aneu, per fer-vos passar una estona distesa i que no precisi ni d’especial atenció ni de cap reflexió posterior.

Segurament heu estat al cas de la darrera crisi del govern d’entesa provocada, un altre cop, per Esquerra Republicana de Catalunya; no entraré a valorar en aquest post si l’oferta d’ERC feta pública per Xavier Vendrell és legítima o no, o si obeïa a interessos partidistes de cara a les eleccions municipals o era la concreció d’un sentiment patriòtic creixent dins la direcció dels republicans. El que de ben segur que és criticable és la seva idoneïtat en el moment precís en que es va fer, (i la falta de credibilitat que la sustentava donat el recent recolzament a la reedició del tripartit per part d’esquerra).

En aquest cas deixarem que les valoracions les facin uns altres.

[@more@]

Dario Fo declarava al documental de Sabina Guzzanti Viva Zapatero: “[La sàtira] ha de parlar de política. Totes les obres importants des de Shakesperare fins a Marlowe estan atestades de situacions polítiques. Però sovint se m’ha impedit fer el mateix. M’han dit que em comporti com un actor. Que no fiqui el nas. Que no em preocupi pel món de la política”. Això ho deia en contraposició a una demanda de Mediaset contra el programa de Guzzanti: “La sàtira fa més humans als polítics, alleugereix les tensions socials. Sota cap concepte la sàtira pot contribuir a formar l’opinió pública”.

I per què us dic tot això, doncs perquè a continuació us enllaço uns vídeos de YouTube sobre ERC i l’autodeterminació del programa Polònia de TV3. Decidiu, en conseqüència, si deixar que aquests gags complementin la vostra opinió sobre el tema, o no.

Imatge de la manifestació d’ERC agafada del bloc d’en Xavier Sàez.

Links a YouTube extrets de tv3polonia.blogspot.com

Setmana Santa, un altre cop!

tempsmoderns — Sat, 07 Apr 2007 17:00:06 +0000

Cada primavera la mateixa història, una vegada i una altra… quan arriba la Setmana Santa et dona la sensació d’haver perdut el pas del temps i estar rememorant les mateixes coses que passen cada any des que tens memòria. Com si patissis un cíclic deja vú.

El embussos, les morts a la carretera, els cofrades que no poden sortir, com sempre, per culpa de les condicions meteorològiques adverses, les mateixes figures de pasqua als aparadors de les pastisseries (i les mateixes notícies en premsa i televisió de si la mona més famosa del millor pastisser és de tal futbolista o de tal altre polític), i com no, les mateixes pel·lícules als televisors.

[@more@]

Quantes vegades haurem de patir Ben Hur? I Espartaco? I “gràcies” a Mel Gibson a partir d’ara cada any les parrilles televisives comptaran amb La Pasión de Cristo (en jueu, arameu i llatí, per més inri). Però no són les úniques; i és que estic d’acord en el fet que no es faci programació habitual, per allò de ser dies festius, però d’aquí al fet que cada any ens passin les mateixes antigues produccions cinematogràfiques, que esdevenen ridícules en l’imaginari col·lectiu per associació d’idees, hi ha una enorme diferència.

Desprès de les pel·lícules que ens ensenyen el gran heroi que era Jesús (a mi m’agrada més la definició del grup musical Ska-P: “[Jesucristo] el primer hippie de la humanidad”), venen les pel·lícules de romans… si us plau, que algú m’expliqui per que fan sessions de cine de romans en Setmana Santa! És que no te res a veure!

Tot plegat, l’únic que aconsegueixen amb aquestes re-reposicions és que les persones que no hem de patir les “operación salida” i “operación retorno” ens puguem fer una bona migdiada amb soroll d’espases de fons; això si que és dormir com un beneït (que no com un beneit).

Per acabar, us deixo un enllaç d’una escena eliminada d’Espartaco que es va recuperar anys més tard:

Imatge:
Figures de record de penitents en una botiga de Córdoba. Font: Banco de Imágenes del Ministerio de Educación y Ciencia.

MSN Windows Live Spaces i la censura

tempsmoderns — Wed, 04 Apr 2007 20:00:19 +0000

Lusimubur, autor de El ojo de Guadix, rebia aquest correu electrònic el 16 de març de 2007:

"Hemos encontrado imágenes con desnudos parciales (imágenes de pechos de mujeres, o de hombres desnudos completamente, o bien de nalgas de mujeres) en su Espacio, El ojo Guadix. Elimine todas esas imágenes de su Espacio en un plazo de 120 horas o se le deshabilitará el mismo. Si tiene preguntas acerca de los tipos de imágenes permitidas en Windows Live Spaces, haga clic en el vínculo del Código de conducta en la parte inferior de la página Windows Live Spaces.

Atentamente,

Eddelyn
Atención al cliente de Windows Live Spaces”

[@more@]

Davant d’aquesta tramitació per part del servei d’atenció al client de Windows Live Spaces, el creador del bloc publicava al seu espai tant el mail, com les següents línies: “Como estoy perplejo, no localizo… ni he visto en EL OJO DE GUADIX, tales afrentas a la… de esta gente, te ruego me ayudes a localizarlas”.

Així doncs es va tornar a preguntar als responsables de Windows Live Spaces sobre la primera tramesa, i aquesta fou la resposta:

“Gracias por contactarte con el soporte técnico en español de Windows Live Spaces Abuse. Mi nombre es Damián y tengo el agrado de asistirte en el día de hoy. No olvides que me encuentro a tu entera disposición para lo que precises.

Atento a tu consulta, te comento que tu espacio ElojoGuadix, aún se encuentra abierto para que quites el contenido que viola el código de conducta de Windows Live Spaces.

Ten en cuenta que en Windows Live Spaces no hay un sector para adultos. El ingreso de material ilegal (mensajes profanos, pornográficos, sexualmente insinuantes o imágenes provocativas) no se encuentra permitido en nuestro servicio; incluso si los permisos de tu espacio se encuentran configurados en el modo Privado o Messenger.

Para ver el código de conducta, haz clic en "Ayuda" en la parte superior de la página de tu espacio y busca "Código de Conducta" o haz clic sobre el siguiente enlace: http://spaces.live.com/COC.aspx

Para más información, lee los Términos de Uso de MSN. Para ello haz clic en el enlace "Legal" en la parte inferior de cualquier página de MSN.

Mientras tanto, y a modo de información adicional, te comento que las personas que utilizan Windows Live Spaces deben observar el Código de conducta del mismo. El Código de conducta de Spaces estipula que no se pueden incluir palabras o imágenes que sean ofensivas. Si alguien utiliza Spaces para abusar, acosar o infringir la privacidad de otras personas, deben informar de la situación. Para informar acerca de comportamientos ofensivos deberás realizar estos pasos:

a. En tu propio espacio, debes estar en el modo de vista.

b. En la esquina inferior derecha de cualquier página de Windows Live Spaces, haz clic en Informar acerca de contenido inapropiado.

c. Rellena el formulario y haz clic en Enviar.

Desde ya, te agradezco por confiar en nuestros servicios. Ante cualquier consulta, no dudes en contactarte con el soporte técnico de Windows Live Spaces Abuse. No olvides que es un gusto para nosotros brindarte más información.

Ten presente que eres muy importante para Windows Live Spaces Abuse y esperamos ofrecerte un servicio efectivo.

Recuerda que para leer el Código de conducta de Windows Live Spaces deberás visitar el siguiente sitio Web: http://spaces.live.com/COC.aspx?mkt=es-us

Gracias nuevamente por comunicarte con el soporte técnico de Windows Live Spaces Abuse.

Fue un gusto para mí comunicarme contigo; te deseo que tengas un buen día.

Damián Y.

Soporte técnico de Windows Live Spaces Abuse. pport.live.com”

Així doncs, i vista la insistència, l’autor del bloc va determinar que si que devia haver-hi alguna anomalia al seu espai, que contravenia les normes de conducta de Windows Live Spaces.

Normes de conducta.

I l'única anomalia era aquesta fotografia de Mischa Fulljames:

I sincerament, qui veu, ja no “pornografia”, sinó tan sols una mica de incitació o obscenitat en la imatge, és que deu ser un degenerat. Clarament i contundent.

Davant la negativa de despenjar la fotografia, el 23 de març el bloc era clausurat.

Però el que immediatament després hom es pregunta és, com ha reparat Windows Live Spaces en El ojo de Guadix i, més concretament, en una fotografia perduda enmig de la resta d’entrades?

Doncs l'únic canal és aquest.

A través d’aquest enllaç, qualsevol usuari pot “denunciar” davant Windows Live Spaces un bloc on ha trobat material incompatible amb el seu codi de conducta. Deixant de banda que el sistema possiblement és molt pràctic i còmode per la companyia, a mi personalment, em recorda a la novel·la d’Orwell 1984: El Gran Hermano te vigila on qualsevol ciutadà et podia denunciar amb un senzill tràmit, per haver contravingut la fèrria legalitat vigent. Ja que en casos com el que us expliquem el denunciat no ha tingut cap oportunitat de defensar-se, el denunciant no ha tingut cap obligació de justificar-se i la legalitat (el codi) s’ha aplicat escrupolosament fil per randa, possiblement obeint a hipòcrites raons de moralitat amb un cert regust de societat yankee.

Direm més, el codi ni tan sols s’ha aplicat escrupolosament, sinó més aviat de forma inhumana, freda, robòtica i sent més papista que el Papa, veient coses que no són i deixant de banda qualsevol consideració humana i humanística (ja que no va més enllà de la simple representació foto-mecànica de la realitat, prescindint de les sensacions de tendresa que pot provocar la fotografia d’un acte tant innat a la nostra espècie com és la lactància, i arraconant qualsevol interpretació artística).

El 2 d’abril de 2007, i després d’una curta però intensa campanya a la blogosfera contra Windows Live Spaces, el bloc El ojo de Guadix ha tornat a ser penjat. Sense cap explicació, justificació o disculpa

Per això, Els temps moderns agafarem la foto de Mar i Opal (que així es diuen mare i fill), com a estandart de tots els casos de censura injusta que s’esdevenen per Internet.

La imatge i la font original de la notícia són ambdues de Gatopardo.

El logo de "Windows Space Live" està copiat, descaradament, de la seva pròpia plana web, contravenint la legislació internacional i la nostra pròpia carta de funcionament. Que ens denunciin.

L’antic Orient

tempsmoderns — Wed, 04 Apr 2007 10:00:55 +0000

Per paradoxal que sembli, encara no existeix una veritable història de l’antic Orient dotada del suficient detall expositiu i d’un fil conductor coherent de caràcter metodològic. Els nous descobriments obliguen a recompondre les peces, de forma constant i seguida, que formen tota aquesta història. Qui no es renova està condemnat a que les seves afirmacions passin directament al fons de l’oblit; cal en aquesta matèria, potser més que en qualsevol altra branca de la història, una dedicació contínua i estar a l’aguait de totes les noves recomposicions històriques que sorgeixin.

L’antic Orient és un món apassionant, és el primer lloc on apareix, per exemple, el calendari (un calendari lunar molt precís), amb la finalitat de contar les pujades dels rius i les èpoques de collita. Però és també el lloc d’un naixement molt més important: el sorgiment de l’estat (com a règim despòtic); segons les teories més versemblants, la construcció de les grans infraestructures (canals, piràmides, temples, etc.) requeria d’una organització superior, és a dir, és a conseqüència d’això que es fa necessària l’aparició de l’estat.

[@more@]

La cultura es va centrar sobretot a les valls dels grans rius de l’Àsia (com ara el Riu Groc, el Ganges, el Tigris i l’Eufrates) i al Nil.

Un dels fets més transcendentals que es donen en l’antic Orient és l’escriptura (topogràfica i jeroglífica) i tot el que ella representà (per exemple, l’entrada en la història). Cada poble segueix unes pautes pròpies. Aquesta escriptura té un clar precedent: els “tokens”, unes boles de fang amb punts que es guardaven en una espècie de cartutxos, utilitzades per poder dur la comptabilitat. Encara que no és específicament escriptura, és un precedent, si se’n considera ja que s’utilitzava com a forma de guardar el passat. I no és paradoxal que sigui precisament un instrument de comptabilitat, cosa que demostra una finalitat pràctica i econòmica. Els primers documents escrits són una espècie de tabletes de fang, que una vegada escrits es couen, el que permeté que ens arribessin als nostres dies; la majoria d’aquestes perduren fins a nosaltres de forma casual, ja que es van coure de forma fortuïta. Les trobem sobretot en Mesopotàmia (les més antigues pertanyen a aquesta civilització i són datades en l’any 1500 aC), mentre que a Egipte utilitzaven la planta de papir.

És important també ser conscient del gran interès que desperta entre el gran públic tota aquesta història, això fa que moltes vegades tot el que es conti no sigui cert, sinó que amb la finalitat de meravellar la població no il·lustrada, s’agafi amb pinces fets o es divulguin dades incorrectes o errònies. Un món que va ser d’aldees, basat en una economia agropastoral, filtrat primer per la parcialitat dels documents antics, i després per la parcialitat de l’interès modern, apareix entre nosaltres més aviat com un món de ciutats, palaus i artesania artística, un món que va ser analfabet en un 90% (per no dir en un 99%) és conegut pels seus escrits i les seves literatures; un món que es va debatre en la penúria endèmica se’ns presenta sovint com un paradís de civilitzacions.

Tot i això, aquest món no deixa de ser meravellós per a l’estudi, perquè és a Mesopotàmia o Egipte on es pot estudiar a l’individu en el seu primer estadi de civilització completa, altrament dit, és la primera vegada que trobem un estat, la primera vegada que l’home deixa d’estar organitzat en tribus i passa a forma organitzacions superiors. Organitzacions que a través dels escrits i dels materials arqueològics trobats ens demostren errors, disputes, enganys, etc. Però que no són tan llunyanes dels que patim avui dia a les nostres vides.

La religió (que acostuma a ser politeista) serà la primera vegada que s’utilitzi amb fins estatals (ja no serà un culte sorgit de la pura por humana, sinó que serà un arma utilitzada des dels diferents òrgans de poder), per sotmetre a una població endegada en la incultura generacional; o per a legitimar unificacions o jerarquies preestablertes. Amb elles sorgiran també les disputes religioses, com pot ser cas d’Egipte, amb les disputes entre Amon i Atom. Cal dir, que aquestes religions tenien una vocació pedagògica per la seva finalitat d’explicar a la població determinats successos que simplement, en aquella època, no es podien explicar.

Amb tot, la historiografia moderna té la important tasca d’equilibrar les imatges, dotant a la reconstrucció històrica de certa dosi de realisme, per tal de donar una imatge real del que va succeir en el nostre primer estadi de civilització. Cal, si més no, entendre els nostres orígens per a poder explicar-nos que som (i més si ens aturem a reflexionar sobre aquesta parcel·la de la història i les conclusions les extrapolem a l’actualitat).

Tant hem canviat? Tanta diferència hi ha entre alguns estats actuals i aquells de primigenis? Realment no es poden aplicar moltes de les crítiques a determinades inèrcies estatals antigues (que hom justifica adduint que eren primitives), a algunes d’actuals?

De nou la màxima “conèixer el passat és conèixer el futur” es fa palesa.

La imatge és de "L'altar d'Ur" (2500 aC) i està agafada de la base fotogràfica del Ministerio de Educación y Ciencia. Si voleu veure-la amb més detall premeu aqui.

L’antic Orient

tempsmoderns — Wed, 04 Apr 2007 05:56:08 +0000

[@more@]

La cultura es va centrar sobretot a les valls dels grans rius de l’Àsia (com ara el Riu Groc, el Ganges, el Tigris i l’Eufrates) i al Nil.

De nou la màxima “conèixer el passat és conèixer el futur” es fa palesa.

La imatge és de "L'estandart d'Ur" (2500 aC) i està agafada de la base fotogràfica del Ministerio de Educación y Ciencia.

UN LLAÇ VERD PEL CLIMA

tempsmoderns — Tue, 03 Apr 2007 01:30:45 +0000

Diverses organitzacions ecologistes conviden la ciutadania a que es mobilitzi en favor del clima, duent un llaç verd el Dia de la Terra (que se celebrarà el proper 22 d'abril).

Aquesta proposta està pensada per despertar consciències sobre la problemàtica de l'escalfament global i l'efecte hivernacle.

Nosaltres, Els temps moderns, mantindrem aquest llaç fins l'1 de gener de 2008, dia en que comença el període (2008-2012) on Espanya haurà de reduir un 5% les seves emissions de CO2.

[@more@]

Si voleu saber més sobre el tema,

us recomanem que visualitzeu el següent vídeo:

Si encara us heu quedat amb ganes d’obtenir més informació,
us recomanem els següents enllaços:

[Wikipedia – Artículo sobre el cambio climático]

[Viquipèdia – Article sobre l’escalfament global]

[Wikipedia – Artículo sobre el protocolo de Kioto]

[Viquipèdia – Article sobre el protocol de Kioto]

1 de Abril de 1939: La guerra, ha terminado

tempsmoderns — Sun, 01 Apr 2007 08:00:49 +0000

Tal dia com avui, de fa més de seixanta anys, el “Estado Mayor” publicava aquest part de guerra donant per finalitzat el conflicte bèl·lic espanyol, fratricida, iniciat el juliol de 1936.

Han passat sis dècades des d’aleshores però la bipolarització ideològica espanyola sembla intacta. Si demanéssim al conjunt dels espanyols que es desplacessin geogràficament segons la seva fília política (més esquerranosa o més dretana) cap a l’oest els primers i cap a l’est els segons (bé, de fet per allò de “el oro de Moscú” i allò altre de “l’amic americà”, potser la indicació geogràfica hauria de ser una altra, però he agafat com a referència l’esquerra i la dreta del mapa, el negatiu i el positiu de l’eix x), i talléssim on hi hagués el límit entre totes dues tendències, tindríem dos bocins de terra perfectament separats transversalment i de forma ponderada.

[@more@]

Això no hauria de suposar cap problema en un estat arreladament demòcrata, amb uns mitjans de comunicació que seguissin el codi deontològic al peu de la lletra i uns dirigents moderats, raonables i pedagogs de les seves polítiques i actuacions. Però en aquest país (i com dirien els ninotets de Forges “¡Que país!), en aquest país això suposa un increment constant i il·limitat de les tensions socials, esperonades incansablement pels poders fàctics (que actuen de facte i no de iure, massa sovint de forma literal).

Sóc bastant escèptic amb l’anomenat “esperit de la transició”, però un dels eixos que el defineix, i en el que si que hi crec, és el de la conciliació social. Però quan la dreta, quan els fills i els néts del franquisme, no estan a l’aparell de iure han d’arribar-hi com sigui de facte, ni que sigui a costa de deixar Espanya tibant, crispada.

Ja va passar en els darrers anys del govern de Felipe González. Us en recordeu del “Váyase señor González”? recordeu, igualment, les declaracions que feia Luis Maria Ansón a la revista Tiempo l’any 1998?

“Había que terminar con Felipe González, ésa era la cuestión. Al subir el listón de la crítica se llegó a tal extremo que en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado. Eso es verdad. Tenía razón González cuando denunció ese peligro…, pero era la única forma de sacarlo de ahí”

“El resumen es sencillo: González era un hombre con una potencia política de tal calibre que era necesario llegar hasta el límite y poner en riesgo el Estado con tal de terminar con él"

Així doncs, no és el primer cop que la dreta espanyola força fins al límit una situació que ella mateixa busca i provoca, per tal de fer-se amb el poder. Però, com a mínim, fins ara ho feien cercant (sota les pedres si feia falta) arguments vàlids.

“La capacidad de comunicación, la fuerza política, la habilidad extraordinaria que tuvo siempre González (…) hizo darse cuenta a muchas personas que era preciso que concluyera su etapa. Como los ataques a González, muy fuertes en el 92-93, no terminaron con él, (…) vimos que era necesario elevar el listón de la crítica. Entonces se buscó ese mundo de las irregularidades, de la corrupción… No había otra manera de quebrantar a González”

Però actualment l’estratègia del PP, igual en el fons però molt i molt diferent en la forma, és la d’esperonar el sentiment patriòtic espanyolista més recalcitrant i cavernícola. No s’utilitzen arguments, s’inventen; i la culpa de tots els mals la tenen els nacionalistes. Però quins problemes reals hi ha? La dificultat per accedir a l’habitatge, el desenvolupament urbanístic de moltes zones d’Espanya, la situació de l’ensenyament,… de tot això no se’n parla.

I el pitjor de tot, des del meu punt de vista, és que aquestes eleccions municipals el Partit Popular se les ha pres com unes primàries, on valoraran si la seva campanya (no basada en problemes locals reals, sinó en entelèquies estatals) els hi dona els fruits esperats. I si, finalment, així és (perquè la pressió continuada esperona el vot dretà però frustra l’esquerranós), de cara a les eleccions generals augmentaran les estridències: apujaran el volum de la COPE quan parli Jiménez-Losantos, penjaran banderes espanyoles més grans al carrer Génova i la culpabilitat d’ETA a l’11-M s’imprimirà en portades de El Mundo tamany pòster, per l’habitació de Borjamari.

Si el còmput global de vots dels populars a les municipals és positiu (de creixement, de consolidació), possiblement patirem fins les consegüents eleccions la campanya electoral més sorollosa i desagradable de l’Espanya contemporània; i el que fa més por encara, un cop desbocats els sectors ultres, violents i radicals de l’espanyolisme, poden entrar en una ressonància mecànica que no sigui capaç d’aturar ningú, ni tan sols Zaplebes.

P.S. Tot i això, hem de mantenir viva l’esperança.

Si voleu llegir més sobre l’entrevista de Tiempo a Luis Maria Ansón premeu l’enllaç.

Si voleu llegir més sobre aquest periodista premeu a continuació: Ansón.

La imatge de el Parte oficial de guerra és del banc d’imatges del Ministerio de Educación y ciencia.

Les imatges dels manifestants amb banderes preconstitucionals és del Manifestómetro.

La imatge d’Acebes i Zaplana és de Enfoque Diferencial.